Jugaven a l’eixida, sota l’ombra de la figuera. La iaia dormia al seu balancí. Aviat seria desperta, l’hora de la novel.la, que se sentia a totes les ràdios veïnes. Una llarga història de passions, amors i traïdories. Ell duïa una samarreta de màniga curta i uns pantalons suspesos amb tirants. Ella el vestit rosa i una cinta vermella que lligava amb un llaç els seus cabells castanys en una cua de cavall que li queia sobre mitja esquena. Parlaven mentre a l’altra banda, rera la paret de maó i filam, aquells dos gossos bordavem a qualsevol cosa que es movia. Eren dos animals grossos, color del blat, amb els musells foscos. Amatents i esquerps, vigilaven la gran finca de gespa i velles oliveres dels amos de les cases de lloguer. Gent benestant. Alguna vegada la pilota queia a l’altra banda i mentre ella vigilava, ell saltava, la tornava a l’eixida i àgil s’enfilava a la paret i s’hi quedava assegut uns instants observant i desafiant els gossos que, nerviosos, no callaven i grunyien als seus peus. Ell era l’heroi de moltes tardes i ella, tan bonica, ja l’estimava.
Eren amics del mateix carrer. Havien fet un forat prop de l’arrel de la figuera, l’havien cobert de fullam i branquillons i hi havien amagat dues pedres de quars lluent que havien trobat a les vies del tren. Una de cadascun. Era el tresor d’aquella tarda a la posta de sol. Més tard, la tieta de la nena tornaria de la fàbrica amb capsetes de colors i retallables de roba per a vestir les nines de cartró. El pare del nen el vindria a buscar una mica més tard amb aquella granota blava i l’olor de fusta del taller. Era dissabte i cap dels dos no volia que arribés l’hora de separar-se.
*
La poma no cau mai lluny de l’arbre.
Miquel Blasi
