Alguns, quan va començar la pandèmia, enmig de la tragèdia mortal, la por inicial de molts treballadors i treballadores i el caos generat per l’actuació erràtica dels diferents governs, ingènuament, hi vam veure una oportunitat. Sí, una oportunitat.
Si la tragèdia humana i social de la Segona Guerra Mundial havia fet entendre que no hi havia futur que no passés per una democràcia parlamentària i, alhora, la construcció d’un estat de protecció social a Europa, la pandèmia de la covid evidenciava, de manera contundent, tres grans idees:
Primer, que tothom ha de poder accedir al sistema sanitari. La salut és un dret fonamental i universal, de caràcter individual però també col·lectiu. Sense aquesta universalitat no hi ha salut pública que valgui. En una pandèmia com la covid, que és global, calen solucions globals. La desigualtat en l’accés a les vacunes entre els països rics i la resta del món no és més que un altre exemple de la lluita de classes. A Occident ens anirem posant una tercera, una quarta o una cinquena dosi mentre el personal sanitari i d’emergències d’un continent com Àfrica encara no hi té accés. Això no hi haurà immunitat global.
La segona idea era la necessitat ineludible d’un servei nacional de salut públic. Primer el sector privat se’n va desentendre i, després la col·laboració publicoprivada va suposar pagar a preu d’or els seus serveis. Així va ser curiosament tant a Madrid com Catalunya. En canvi els preus satisfets pels governs de Galícia, Navarra o Euskadi van ser molt més inferiors. És així com es mostra la solidaritat en temps d’emergència social?
La tercera idea era el paper essencial de l’atenció primària. El sistema sanitari català ha resistit, però gràcies als esforços del conjunt de treballadores i treballadores, que van afrontar la pandèmia a la desesperada, sense recursos i sense saber ben bé a què s’enfrontaven. Moltes van emmalaltir, però segueixen amb el que anomenem covid persistent, unes altres ens van deixar per sempre, i de ben segur que a la resta l’experiència viscuda ha estat traumàtica. Tot i això, han tirat endavant. Els hospitals, amb més personal i recursos que els Caps van poder reorganitzar-se millor. Però els centres d’atenció primària eren com els malalts a les UCI. El tancament de Caps i consultoris deixava barris i pobles amb la sensació d’abandonament, realitat que, avui dia, segueix. L’esforç de l’atenció primària no s’ha vist correspost enlloc pels diferents governs. Només paraules, quan calen pressupostos. Millores en les condicions laborals.
Podria ser que llavors penséssim que la realitat seria tan evident i potent que la societat, la nació, el poble, l’opinió pública, la gent… que aquestes idees ens quedarien gravades, tatuades en l’ADN?
Però sembla que l’emergència ha passat i no ha estat pas així.
Els moviments socials en defensa del dret a la salut seguirem als carrers i places per un dret a la salut universal, un Servei Nacional de Salut realment públic i una atenció primària vertebradora de tot el sistema. Sortirem al carrer per exigir pressupostos dignes, que afrontin realment les desigualtats socials.
No és pas un somni, ni fem volar coloms. És una necessitat imprescindible per afrontar el present i respondre als reptes d’un futur immediat perquè la veritable malaltia és el capitalisme desfermat existent avui. No tenim més alternativa que lluitar, lluitar per les nostres vides, lluitar per la nostra dignitat
Enric Feliu, de Marea Blanca
