La finca és antiga però sòlida. Només té tres plantes i a cada replà, una sola porta. La façana conserva l’encant i el mestratge dels vells arquitectes. La porta d’entrada és de ferro forjat, encastada amb dos cossos en un arc de mig punt. El ferrer havia treballat moltes hores fins aconseguir els gruixos exactes perquè no fos excessivament pesada. Una reixa historiada amb barres verticals on hi ha soldades espirals que rematen en rombes simètrics.
A la planta baixa un negoci, una filatèlia amb prestatges tancats amb clau amb segells d’arreu a la vista, col.leccions exclusives de gran valor. Els clients s’hi mouen amb cura, admirant les novetats, parlant amb veu baixa, flairant l’aroma de la fusta, com si la botiga fos un temple, un lloc sagrat. El senyor Durand respon totes les preguntes i manté al dia els compradors habituals. Viatja molt, cercant peculiaritats i rareses. Herències i mercats de tot el país. Una vida dedicada al negoci. Les pinces, la lupa, l’odontòmetre i els catàlegs protegits amb cura. El senyor Durand fa una vida senzilla, reiterativa, discreta, formal. Algú podria pensar que és un home avorrit però aquesta seria una impressió equivocada. És maçó i duu una vida secreta que ningú no coneix. És cordial, afectuós i educat. Vesteix amb elegància vestits i corbates o de tant en tant algun mocador a joc amb la camisa i l’americana. A l’hivern, abrics italians. És alt, cabell gris i amb bona estampa. Setanta-dos anys el contemplen. És puntual, fiable i té una vocació: el seu ofici.
Al primer pis, la senyora Choiseul, d’origen i sang aristocràtica, vídua des de fa anys. L’única companyia és ara un afganès de cabell llarg i sedós que duu a la perruqueria canina amb regularitat. Un gos tranquil i de posat senyorial. La senyora Choisel rep amb plaer i cordialitat els amics i familiars. Li agrada parlar de moltes coses però especialment d’aquella gran revolució que ella ha considerat sempre un bany de sang innecessari i injustificable. Els excessos i la crueltat del terror, l’acarnissament dels rebels i tants innocents que van morir pel sol fet de pertànyer a una classe social. Alguns dels seus avantpassats van ser executats a mans dels botxins entre la cridòria de la multitud embogida. La senyora Choiseul detesta la vulgaritat, la indecència i la ignorància. Mai, malgrat els seus setanta-tres anys, pensa en la mort ni en fa esment. Poc afeccionada a la queixa ni a la llàgrima fàcil, és una dona culta, vital, segura, d’un optimisme alegre i contagiós. Té una gran biblioteca, grans estores sobre el sòl de fusta fosca i les parets amb obres signades per pintors de prestigi. Llegeix sense descans Chateubriand, La Rochefoucauld, els moralistes i d’altres autors provinents de l’aristocràcia. També bons llibres d’història, especialment aquells historiadors ben documentats que indaguin i explorin aquells fets i que aportin llum a allò que va ocórrer, un gran malson, diu sempre ella. Passeja pels jardins i carrers de la ciutat i cada tarda s’atura a la mateixa confortable xocolateria on saluda les amigues de sempre mentre pren una reparadora xocolata calenta. De vegades hi compra bombons que desembolica i assaboreix mentre el gos reposa i la mira expectant. El gos, ara la seva companyia imprescindible.
La senyora Choiseul i el senyor Durand sempre han estat d’acord en dues coses: voten a la dreta moderada i intenten complir amb dignitat l’ofici de viure.
Miquel Blasi
