És un galant de tramvia. Cabell negre tintat, engomat, amb la clenxa perfecta a la banda esquerra. Un bigotet de raspall; la cara, amb cicatrius de la verola, rasurada i amb l’olor d’after shafe de la barberia on de vegades es fa afaitar; un segell d’or aparent i exagerat amb les seves incials en gòtica en el dit mig de la mà dreta, ungles de manicura. La roba té alguns anys, planxada massa vegades. Sabates lluents amb alces que llustra amb betum i raspall cada matí. Tot ell té un aire anacrònic, extemporani. Les maneres, el posat, la gentilesa forçada: un artifici, un paper, un don joan d’opereta. A ulls dels altres pot semblar grotesc, una caricatura. No ha tingut mai feina estable i ha anat tirant de la pensió de la mare, amb la que ha viscut sempre en un pis de renda antiga. La viudetat d’ella el va lliurar del servei militar. Li agrada cantar tangos i els sap ballar. Així ha seduït algunes dones en algun ball de diumenge a la tarda, dones amb les que invariablement s’esforça amb tota mena de compliments, com un cortès cavaller blanc. Fins i tot aquella senyora benestant i enjoiada amb la que va conviure més d’un any, fins que ella el va fer fora de casa, les maletes a la porta, -¡gandul, dropo, barrut, impotent!- . Ara viu en una pensió més aviat trista, en una habitació amb un crist crucifixat damunt del llit i un armari una mica atrotinat amb un mirall on, abans de sortir, repassa cada detall la seva figura d’home retrospectiu. Quan ell no és al davant, els hostes l’anomenen així: galant de tramvia.
**
El metge, seriós, li fa una recepta: una pastilla i te la prens, sense falta. No estàs bé i no vas bé. Ella el mira indolent, descreguda. És l’enèsima dieta i la seva pell va perdent la frescor, la finor i la flexibilitat dels vint-i-cinc anys. Un tel lleu de borrissol comença a aparèixer al seu rostre. Flaqueja i dorm poc. Està molt prima i sovint vomita. Quan es mira al mirall, veu un miratge, una mentida: estic grassa. Sap que algunes companyes de passarel.la tenen el mateix problema, però, malgrat els senyals d’alarma, ella seguirà. Perquè són molts diners i perquè és la vida -oh!- color de rosa somiada des de la infància.
**
‘Venia de les selves inextricables del porc senglar i de l’ur; era blanc, animós, innocent, cruel, lleial al seu capità i la seva tribu, no a l’univers. Les guerres el porten a Ràvena i hi veu alguna cosa que no ha vist mai, o que no ha vist mai amb plenitud. Veu el dia i els xiprers i el marbre. Veu un conjunt, que és múltiple sense desordre; veu una ciutat, un organisme fet d’estàtues, de temples, de jardins, d’habitacions, de grades, de gerros, de capitells, d’espais regulars i oberts.
Bruscament el cega i el renova aquesta revelació: la Ciutat. Sap que hi serà un gos, o un nen, i que no començarà ni tan sols a entendre-la, però també sap que ella val més que els seus déus i que la fe jurada i que tots els pantans d’Alemanya.’
Miquel Blasi
fff
ggggggggg
