Devia tenir uns cinquanta. Mai no es treia del cap la gorra de plat amb la cinta vermella que la circumdava sobre la visera xarolada. Tan sols quan jugava a futbol amb els nois. Passava els dies en una caseta de fusta que hi havia prop de les barreres. Era un home cordial, xerraire, prim, gairebé calb. Vestia una camisa blanca amb l’anagrama de la companyia a la butxaca esquerra, una jaqueta blau marina i els pantalons del mateix color: l’uniforme de treball. A l’hivern, dins la caseta s’hi estava bé. Els nois i ell feien llargues partides d’escacs i d’altres jocs de taula. Als prestatges, alguns llibres i tres rellotges que marcaven hores diferents. Una estufa panxuda amb xemeneia. El seu llibre preferit era Moby Dick, que havia llegit vàries vegades. De vegades en rellegia fragments als nois. La gran balena blanca, Ismael i l’obsessió del capità Ahab. Era el guardabarreres, un bon home. Ara ja no existeix aquest ofici però alguns d’aquells nois el recorden.
**
Només hi ha encesa la llum tèbia de la tauleta. Al llit, el cos nu de la Julie. Els llargs cabells foscos vessats sobre el coixí, com un salt de seda bruna. Dorm profundament. La tapa amb cura. El llençol blanc. Respira amb una cadència regular i tranquil.la. La mira. Fa temps que ell no dorm així. El notari es lleva i observa la nit través del gran finestral. La remor lleu dels vehicles i les llunyanes espurnes grogues de la gran ciutat. A fora fa fred. El cel és net i estrellat. Penja la lluna argentada com el tall esmolat d’una falç. Les llums de navegació d’un avió s’enlairen silents. Una llàgrima regalima pel seu rostre. Fa més d’un any que es veuen, gairebé cada dia.
**
Vint-i-cinc de setembre del seixanta-dos. Riuades al Vallès. Centenars de morts. La dona camina sola. Torna a casa. Ve de la fàbrica de teixits. Té por i plora. La tempesta és intensa, salvatge. Llamps i trons al cel negre, boca de llop. Vent fort.
El xàfec és una cortina d’aigua ferotge, tupida, irreal. No veu el camí. La llum encesa d’alguna casa li permet moure’s amb esforç arrossegant els peus entre el fang i els densos reguerols que baixen fins el pont sota la via. No se sent res. Només els raigs elèctrics fantasmals seguits d’un esclat ensordidor. Tremola. Xopa i cansada segueix endavant amb una sola idea al cap: el seu nen, que és a casa amb la iaia. Pobret meu.
Miquel Blasi
