El confinament ha estat un punt d’inflexió en la manera en la qual percebem la natura a les ciutats, fins al punt en què molta gent ens hem començat a adonar de la falta que ens fa a les ciutats.
Vivim envoltats de ciment i asfalt i passar tants mesos tancats a casa no ha fet res més que incrementar la sensació de falta de verdor.
Tenim la sort de disfrutar de l’arbrat molletà, que conforma una estructura eficaç i robusta capaç de proporcionar ombra, enriquiment i goig als ciutadans. Ens acompanya allà on anem, molts cops sense adonar-nos de la seva presència però gaudint del seu servei. És aquest silenci el que propicia que els arbres siguin més aviat utilitzats com a elements decoratius inerts més que no pas trobar-los integrats en el paisatge urbà.
Si els arbres parlessin, ens dirien que tenen dos problemes bastant rellevants a Mollet:
L’elecció d’espècies i els seus escocells.
La majoria de les espècies escollides són exòtiques, molts cops invasores.
Juntament amb elles, apareixen plagues i malalties provinents de les seves regions d’origen que poden desplaçar la fauna i flora del nostre territori.
Tanmateix, avui no vull entrar en aquesta problemàtica que penso tractar en un proper article, sinó que m’agradaria que ens centréssim en l’estat dels escocells.
Tant les voreres com l’asfalt estan fets de materials impermeables que impedeixen el pas de l’aigua a terra.
A la vegada, compacten les arrels i en dificulten el seu creixement. L’únic espai útil que tenen els arbres als carrers són els seus escocells, molts cops col·locats de mala manera, poc cuidats i utilitzats com a paperera.
El Pla Director d’Arbrat Viari de Sabadell recomana que la superfície sense asfaltar totalment permeable a l’aigua sigui, com a mínim, major a un metre quadrat per a arbres de port petit, superior a dos metres quadrats per a arbres de port mitjà i més gran que tres metres quadrats per a arbres de port gran.
Pot semblar una obvietat, però massa gent no és conscient que els arbres són éssers vius.
Estar viu comporta tenir una sèrie de necessitats bàsiques que, de no ser proporcionades, comporten una major predisposició a sofrir malalties, plagues i posteriorment la mort de l’arbre.
En el cas dels arbres podríem dir que les més rellevants a la ciutat són la llum, l’aigua i el terra, aquests dos últims fortament relacionats. Les arrels d’un arbre permeten l’absorció d’aigua carregada de nutrients, a més de mantenir-lo enganxat a terra en cas de ventades.
Per tant, les arrels ha de tenir suficient espai i disponibilitat d’aigua per a poder-se desenvolupar correctament.
Els arbres no cauen perquè sí i molts cops trobem que les seves copes estan sobredimensionades respecte a l’estat de les arrels.
Això també contribueix a l’aparició de plagues i malalties, l’impacte de les quals varia des de melasses enganxoses i molestes fins a la caiguda de branques i troncs sencers.
Cal començar a valorar si molts dels arbres que trobem a Mollet realment tenen cabuda als carrers on es troben i, sobretot, per què causen molèsties a veïns i vianants o s’han d’acabar retirant.
L’escocell també és ignorat pel que fa a la seva funció estètica. Multitud de plantes espontànies, sovint mal anomenades males herbes, poden créixer sense cap mena de problema als escocells, aportant una verdor i fent goig per als ciutadans que hi passin passejant pel costat.
Tanmateix, margarides, cards, borratges, veròniques, blets, ravenisses i dents de lleó, herbes presents a tot arreu, manquen a molts dels nostres escocells.
Cosa que ens indica que molts són entorns hostils on no poden créixer les plantes que apareixen de manera espontània a la resta de sòls.
La presència d’aquestes herbes aporta matèria orgànica al sòl i ajuda a permeabilitzar el sòl a l’aigua de pluja, que queda retinguda i no s’escapa al clavegueram, mitigant els efectes de possibles inundacions. A més, en fer dels escocells un altre tipus de zona verda, atractiva a la vista, s’aconsegueix que molta gent s’ho pensi 2 vegades abans de llençar-hi la brossa.
Com a avantatge, la majoria de les plantes espontànies no generen al·lèrgies, ja que el seu pol·len no flota en l’aire que ens envolta, sinó que es dispersa a través dels insectes, lluny dels nostres ulls i nassos.
Després de la poda l’escocell queda totalment erm
Si es gestionen de manera correcta i s’escullen espècies autòctones resistents a la sequera, poden arribar a rebrotar de manera autònoma a l’alliberar les seves llavors a l’escocell. Juntament amb les flors i fulles tendres, poden proporcionar aliment i refugi a tota mena d’insectes pol·linitzadors.
Molts d’aquells animalons que s’alimenten de plantes a les zones verdes sovint prefereixen les herbes espontànies en ser aquestes més tendres. A més, són capaces de secretar substàncies que atreuen els depredadors naturals de les plagues que les afecten, és a dir, que actuen desviant les plagues i, a sobre, atreuen els depredadors d’aquestes últimes. D’aquesta manera es pot enriquir la biodiversitat i mitigar l’efecte de les plagues de les ciutats sense haver de realitzar grans esforços.
El canvi dels escocells actuals, erms, negligits i morts, cap al model verd, colorit i viu, pot començar per aquells arbres que tinguin escocells acabats de col·locar o reparar, de mides prou grans respecte a l’arbre que l’ocupa. Reduir el manteniment dels escocells a la retirada de brossa i podar aquelles herbes que sobresurten massa de l’espai delimitat. Sobretot, potenciar escocells potents en arbres exemplars. Un bon exemple és el del lledoner de Can Borrell, encara que potser s’hauria de permetre el creixement de les plantes espontànies en comptes de plantar-ne ornamentals.
A poc a poc anar estenent el model al llarg dels carrers més amples i pavimentats de Mollet podria aportar moltíssim a la salut del nostre arbrat, a la imatge de la nostra ciutat i ajudar-nos a tenir la natura una mica més a prop.
José Capitán.
Biòleg i col·laborador de Molletopina
