En tots aquests anys organitzant campionats, em quedo amb les anècdotes que mostren la noblesa i el fair-play sense allunyar-se de la competitivitat ni de la lluita necessària per obtenir el triomf. Aquesta actitud pròpia dels cavallers, és la que em meravella. La que li dóna més mèrit al vencedor i engrandeix al que ha perdut.
Al voltant d’una taula de billar es manifesten les personalitats de cadascú. És com el joc de la vida dins d’un rectangle.
El billarista sol comportar-se jugant com ho faria en qualsevol moment de la seva existència.
Així que obervant-lo prèviament un podria preveure què farà quan s’apropi a la taula.
Amb els anys aprens a diferenciar els bons, dels grans. Mentre els primers només es preocupen per guanyar, els altres van més enllà deixant empremta. I això s’aconsegueix en el com es produeix la victòria, en l’impacte que deixen en els que hem tingut la sort de gaudir-los.
He vist jugadors boníssims que s’enfonsaven en el pitjor moment perquè havien fallat una bola clau, perquè el rival els hi havia netejat la taula sense deixar-los tirar o bé notar-los que estan fora de la partida perquè hi ha quelcom que els preocupa sent aliè al joc.
La fortalesa mental és bàsica per poder ser un dels grans.
Normalment la pràctica, l’esperit de superació i fixar-se en els errors propis fan que un millori el seu joc. També hi ha jugadors amb un punt de bola excepcional i una claredat en veure l’estratègia innata. Però aquestes habilitats els hi cal treball (entreno) per esdevenir efectives.
De les moltes experiències positives viscudes, recordo especialment dues. Una viscuda en el nostre Open Catalunya i l’altra en la Lliga d’Amoba.
Es jugava la quarta edició del nostre open. Un dels favorits queda eliminat i després d’haver permès el “reenganxe” a 4 jugadors, veient que encara quedava una plaça lliure, se li permet entrar. El resultat és que aquest excepcional billarista es planta a la final contra el rival que unes rondes abans l’havia eliminat. A la Final, entre dos dels grans, el favorit s’imposa rotundament.
En l’entrega de trofeus i posteriorment a les xarxes, les crítiques per la decisió de permetre el reenganxe van ser duríssimes. Vaig intervenir donant explicacions i demanant disculpes públicament al·legant les raons per les quals s’havia pres la decisió. No semblava que aquestes fossin ben acceptades fins que el comentari del perjudicat va fer rebaixar el to dels més crítics: “No hay nada que decir cuándo no te dejan tirar. El organizador no és el responsable del resultado “. Em vaig sentir alleugerit. La persona que tenia més raons per criticar-me, no tan sols no ho feia sinó que m’eximia de tota responsabilitat. I per acabar amb tot el run run, un comentari favorable d’un altre dels grans, en Víctor Tàpies, explicant que el reenganxe és permès en l’alta competició mentre s’expliqui en la inscripció. I destacant la nostra tasca com organitzadors, va fer tancar la polèmica.
Mai oblidaré aquell open. Vam gaudir d’un joc espectacular del campió, Quim Reyes. Vaig aprendre de l’error i sobretot, sempre recordaré el noble gest del José Castillo. Un altre dels grans, mostrant la seva grandesa personal.
L’altra anècdota per destacar es va produir a la nostra Lliga fa dos anys. Va ser en els 4ts del Play-Off pel Millor Jugador de Segona. Anaven a començar l’enfrontament, quan van avisar al jugador favorit que la seva filla s’havia fet mal. El nivell per aquest costat del quadrant era més fàcil per accedir a la gran apreciada Final, on es jugaven un premi econòmic important i trofeu. S’anava a jugar la setmana següent juntament amb la Final d’Equips de Segona. El jugador favorit va marxar donant (ell) per perdut l’enfrontament. A l’instant, el rival es va adreçar a mi i em va dir: “No quiero ganar así, citarnos para otro dia y jugaremos.”
No va ser difícil acceptar la seva petició i vam decidir ajornar l’enfrontament. El partit es va decantar com era d’esperar per l’Italo Intriago (favorit) que va acabar enduent-se la final. El detall del Lolo Martínez va ser d’agrair pel campió i una lliçó de noblesa per tots.
I finalment com a experiència rellevant, el sopar que fem quan acaba l’open. És un moment màgic on et sents molt feliç. Un grup d’amics lluitant durant quatre dies (alguns durant mesos) de manera altruista amb un objectiu comú. La sensació de satisfacció després de la fita aconseguida és impagable i fa que els llaços d’amistat d’entre tots els que ho fan possible s’enforteixin any rere any. Les grans persones conegudes durant aquests anys organitzant, són el més important que he viscut al voltant d’una taula de billar.
Gerard Camp
president de l’Associació Molletana de Billar Americà (AMOBA)
