Actualment no podem entendre una vida sense jubilació i tot i així, dia rere dia, el futur sobre les pensions cada vegada sembla més fosc a l’estat espanyol. Malgrat que hi hagi algunes veus que vulguin fer-nos creure el contrari, la jubilació és un dret que recull la Constitució al seu article 50: “Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat”. Per tant, l’estat està obligat a complir amb el seu deure de garantir pensions dignes en compliment de la Declaració Universal de Drets Humans i la tan recorreguda en els últims anys, Constitució espanyola. Tenint en compte aquestes premisses legals, podríem fer-nos la següent pregunta: Els últims governs han complert les promeses d’arribar a tenir pensions dignes per als més grans o, per contra, s’han acabat sotmetent a certs interessos privats?
Una pinzellada històrica: l’origen de les pensions.
La paraula jubilació prové del llatí jubilés, que significa cridar d’alegria, Augusto, el primer emperador romà, va crear el Aerarium Milités per a compensar als legionaris que havien servit el seu temps en la milícia (16 anys) amb un pagament únic equivalent a 12 anys de sou. “Va ser un pagament que va reemplaçar al sistema de pagament per terres, el qual era molt poc efectiu a l’hora de donar seguretat als jubilats de l’exèrcit i enfuria als terratinents, a pesar que el aerarium es finançava amb els impostos d’aquests últims, si bé, Augusto, va dotar a l’erari militar amb 170 milions de sestercis de la seva pròpia butxaca per a la creació del sistema”, el motiu pel qual es va crear aquest esquema va ser el de contenir l’amenaça que suposaven els legionaris després d’haver complert el seu servei i, a vegades, temptats de rebel·lar-se contra l’emperador.
No obstant això, el precedent més semblant al concepte actual de pensió no es produeix fins a finals del segle XIX, quan el Canceller Otto Von Bismarck decideix crear una prestació de segur social per a la vellesa dels treballadors a fi d’evitar aixecaments que poguessin reclamar mesures més socialistes. Després de la primera guerra mundial, amb la creació de l’Organització Internacional del Treball el 1919, es van estendre mesures semblants en molts estats i el 1948 l’Organització de les Nacions Unides promou la Declaració Universal de Drets Humans que en els articles 22 i 23 reconeix “el dret a la seguretat social” i a “una existència conforme a la dignitat humana i que serà completada”, en cas necessari per qualsevol sistema de protecció social.
En l’estat espanyol El 1963, La Llei de Bases de la Seguretat Social implementaria un model unitari de protecció social que, finalment, el 1978 es configuri el sistema de la Seguretat Social tal com el coneixem. Bé, tal com ho coneixem tampoc, perquè des d’aquest moment fins ara ha sofert diferents reformes (com els Pactes de Toledo), en part per a intentar corregir els principals problemes de solvència amb els quals es troba l’organisme.
Les reformes de les pensions: una solució necessària o un camí amagat per a transformar-les en un negoci privat?
L’any 2010 el govern de Zapatero després d’haver estat negant la crisi econòmica originada sobretot per les polítiques d’especulació financera, la va afrontar amb retallades en totes les matèries (Sanitat, Educació, Reforma Laboral, i com no en les Pensions, etc…). En la Reforma de pensions que va imposar, cada any s’augmenta l’edat per a poder jubilar-se, fins a arribar el 2027 als 67 anys.
En 2011 el Fons de Reserva de la Seguretat Social comptava amb 66.815 milions d’euros i es va reduir fins a deixar-lo en 2150 milions el 2019 i casualment aquest mateix any el Banc d’Espanya eleva a 65.725 milions el rescat a la banca. Exacte, parlem del rescat que no era un rescat. Del rescat que no anava a costar ni un euro. Del “crèdit a la banca” que anava a pagar “la banca”. En afegit, el Banc d’Espanya incideix d’una manera quasi vergonyosa en demanar reiteradament també elevar l’edat de jubilació i demana definir el grau de “generositat” del sistema de pensions.
Sobta una mica que en els últims anys s’hagi buidat el Fons de Reserva de la Seguretat Social i que s’hagi lliurat als bancs que comercialitzen plans de pensions privats. La privatització de les pensions de milions de persones seria un gran negoci en mans dels mercats, tal com defensa la doctrina neoliberal i per això és curiós que el ministre Escrivá aposti pel que s’ha anomenat la “motxilla austríaca”; un sistema paral·lel i privat, encara que de promoció pública, de plans de pensions d’empresa gestionat per bancs i asseguradores.
Segons el pla que defensa el PSOE, l’objectiu és que el 2030 el 80% de la població activa, uns 13 milions de persones, tinguin un pla complementari de pensions que suposaria una transferència d’uns 500.000 milions d’euros als grans gestors de fons, la qual cosa representaria un mos exquisit per al mercat financer, si el pla funciona com preveu el PSOE canviarà per complet el model de pensions, rescatant uns plans privats mai han aconseguit estendre’s en el mercat de l’estat espanyol, suposarà una privatització parcial del sistema de pensions públiques actual.
Un nou pla, una nova solució, un nou engany amb catastròfic resultat.
En la reforma presentada per Pedro Sánchez aquest passat estiu, encara que ajornant a 2022 les qüestions més polèmiques, el Gobierno contínua en la línia d’allargar la vida laboral i retallar les pensions públiques ignorant les dificultats població jove per a trobar treball i rares vegades aconsegueixen treballs ben remunerats.
Les persones que defensen retardar l’edat de jubilació mai han fet treballs que exigeixen esforços físics, treballar dempeus durant tota la jornada, ni treballar a preu fet, en intempèrie, a torns, hostaleria, construcció, neteja, producció en cadena, treball industrial, agrícola, etc., no, aquestes persones treballen en despatxos, asseguts amb temperatura condicionada i òbviament molt ben pagades.
El govern de Pedro Sánchez planteja una reforma de les pensions que premiarà a les persones que retardin la seva jubilació més enllà dels 65 anys i penalitzarà a les que avancin la seva jubilació. Aquesta és una bona mesura per a les persones que han treballat tota la seva carrera laboral en un despatx i que normalment tenen salaris més alts i si es jubilen més tard rebran una prima, però que ocorre amb les persones que han tingut una vida laboral més dura?
Moltes persones amb professions dures arriben als 60 anys amb lesions cròniques que les mútues defineixen com a desgast natural per envelliment i eludeixen fer-se càrrec, aquestes persones a més com s’ha pogut comprovar en algunes informacions com les que explicaven les condicions de les cambreres de pis (“LES QUELIS”) en l’hostaleria, tenen salaris baixos i per tant cotitzacions baixes que donen dret a pensions baixes i si les seves condicions de treball provoquen danys físics que en molts casos no els permeten aconseguir l’edat de jubilació ordinària i veuran fins i tot més rebaixades les seves pensions.
El pla de penalitzacions i incentius del PSOE és especialment discriminatori per a les persones amb treballs més penosos i amb majors graus de precarietat i incrementarà la bretxa de gènere de les pensions, perjudicant especialment les dones, una discriminació que a més suposarà la prolongació de la seva vida laboral pel fet que tenen més dificultat per a aconseguir els anys de cotització necessaris per a jubilar-se als 65 anys.
Jordi Carro Sannicolas
Responsable de Seccions de Barris d’Ara Mollet ERC i sindicalista d’UGT.
