Aquell home em va ensenyar que en el tracte amb les persones cal de vegades una dissimulació benvolent, com si no endevinéssim la intenció dels seus actes o les seves paraules.
P. és una jove veneçolana que associa el seu país al blau del cel. És d’estatura mitjana, veu fina i prudent, cabell curt fosc recollit de vegades en una cueta gràcil. Discreta, amable, treballadora, bonica, intel·ligent. Es mou per la casa amb sigil i certa timidesa, com si volgués passar desapercebuda. De vegades parlem una mica. M’agrada escoltar-la, amb els seus girs i les seves expressions importades. El seu somni: l’orfebreria. I un ritual: just en creuar la porta fa servir sempre la mateixa paraula: ‘permiso’.
La vida, en el fons, en la seva essència, és simple. El més difícil és saber veure-ho enmig de tant soroll i tant il·luminat.
Cal anar amb compte amb els fanatismes. També, és clar, els climàtics.
Curiosament, ella es va enamorar dels defectes. Les virtuts van venir després, una darrere l’altra. Sovint passa justament el contrari.
Qui digui que el camí és de cotó de sucre, menteix. Qui digui que només hi ha espines, també. El camí sempre és viat.
De vegades, algunes dones necessiten algú de qui cuidar. Sigui un fill, un nét, una mare, un gosset, un gat o un perico. Hi ha un instint innat d’altruïsme que és més difícil de trobar en un home. Encara que també n’hi ha, és clar.
Es parla molt d’empatia, posar-se al lloc de l’altre. Bé, però això no sempre és possible. Ni recomanable. I de vegades és fals. Es tracta d’una cosa més elemental i sincera: escoltar i intentar comprendre.
Miquel Blasi
