El va despertar la remor del ramat a l’estable. Es va llevar immediatment, es va posar sobre les espatlles l’abric de pell d’ós, va despenjar la carrabina i va sortir a la nit freda i estel.lada. La lluna, rodona i plena perfilava l’entorn. Amb la llanterna va il.luminar el tancat. Dos ulls que brillaven a la fosca rondaven pels voltants de la tanca d’estaques i filat. Era un llop de pèl gris, un mascle gran i jove que se’l mirava indiferent, sense cap mostra de temor ni fer cap gest de fugida. L’animal, quiet, va clavar la mirada penetrant en el seu rostre, va arronsar el mussell mostrant els ullals blancs i va erissar el pèl del llom.
Tots dos van quedar immòbils, observant-se de fit a fit, amatents. Van passar uns segons fins que el llop comencés a desfer els cent metres que els separaven, apropant-se amenaçador. Va ser aleshores que va acomodar l’arma a l’espatlla i va disparar la bala amb punta perforant de blindatge. El tret va passar fregant l’animal que va emprendre el trot cada vegada més ràpid en la seva direcció. A uns trenta metres, va inspirar i va disparar altra vegada. Un udol de dolor es va escampar a la vall silent. L’animal, ferit, va fugir en direcció al riu. A poc a poc, ell va tornar a casa.
La seva dona feinejava a la cuina on se sentia l’olor del cafè acabat de fer. Va fer-li un petó. Crec que és mort, va dir-li. El forn era encès. Dins, els brioixos començaven a inflar-se, expandint una flaire dolça. Els nens encara dormien. Va fer un got de cafè i va anar a l’estable. El dia clarejava. A l’est, rere els turons, el cel es tenyia de rosa. Va ensellar el cavall i el va dirigir cap el murmuri del corrent d’aigua entre el pedregar. Hi havia taques de sang entre els còdols.
Lluny, un grup de voltors planaven en cercles. Molt a prop del cos agonitzant hi havia un coiot que l’ensumava. Algunes aus havien baixat i prenien posicions, neguitoses, afamades. L’home s’hi va apropar, va carregar l’arma i va disparar el tret definitiu, un tret de compassió.
Miquel Blasi
