“Què hi farem. Les coses són així”. Quantes converses acaben sempre amb la mateixa frase. Quan parlem de la sanitat pública, dels polítics, l’educació, les guerres, l’habitatge…. de tot el que ens afecta com a societat. ̈̈ Què hi farem. És el que hi ha! ̈̈ i aquesta sentència ve acompanyada de resignació; l’afirmació que no podem fer res, que no està a les nostres mans fer-hi res. I aquesta negació, aquesta acceptació que, nosaltres, com a éssers humans, com a ciutadans, no podem actuar i fer res per canviar el que ens envolta, ens porta a la desesperació, al negativisme, al derrotisme que va calant al nostre cervell fins a fer-nos creure que realment no podem fer res. I com a conseqüència, no fem res.
“Què hi farem! És el que hi ha”. I amb aquesta frase lapidària ens neguem a nosaltres mateixos la possibilitat de fer res, de canviar les coses que no ens agraden o com a mínim, d’intentar-ho. Ens neguem a nosaltres mateixos la possibilitat de lluitar, acceptant que no som amos del nostre destí, com si fóssim titelles d’un teatre, deixant que sigui un altre el que ens digui com hem de pensar,
com ens hem de sentir … Fins que, finalment, acabem acceptant que el que tenim: sanitat pública deficient, encariment de la llum, augment de la pobresa, desnonaments sense pietat… és el que toca, és «normal».
«Què hi farem! Les coses són així» NO! Les coses no són així, les coses són com nosaltres deixem que siguin. I si deixem que aquesta sentència penetri en el nostre cervell, si acceptem aquesta sentència com a veritat absoluta estem perduts com a individus i com a societat; si acceptem que no podem fer res estem acceptant que la nostra opinió no té valor, ens estem sotmetent al poder d’uns pocs i estem deixant que ens manipulin i ens portin on ells volen: a la submissió, a la inacció…. i és en aquesta inacció nostra on els poderosos es fan més forts. Perquè contínuament ens estan transmeten el missatge que no podem fer res, que hi ha un règim establert i l’hem d’acceptar. I el més fort és que ens ho hem arribat a creure.
Però no és cert que les coses són així, tenim alternatives. A tot arreu hi ha gent que no es conforma, que lluita, que s’organitza, que creuen no tan sols en un futur millor sinó que lluiten per un present millor. Cada dia hi ha persones que dediquen el seu temps i el seu esforç per millorar les condicions de vida de la gent. És una lluita contínua, pesada, que avança de mica en mica, amb el vent en contra però sense aturar-se.
Així que, gent! Declarem la guerra al derrotisme, a la desesperança, a la inacció, a l’acceptació de que no podem fer res perquè Sí que podem fer i molt. Però cal implicar-se, cal actuar i si no tenim forces, donar el suport a qui si en té.
Teresa Prades i la Plataforma en defensa de la sanitat pública del baix Vallès
