L’OMS defineix la salut mental com “l’estat de benestar mental que permet a les persones fer front als moments d’estrès de la vida, desenvolupar totes les seves habilitats, aprendre i treballar adequadament i integrar-se en el seu entorn”. En aquest sentit, podríem dir que es relaciona directament amb el fet de viure en equilibri i de poder afrontar les exigències del dia a dia.
Tot i això, avui parlem de salut mental o de desequilibris mentals com si en el passat no haguessin existit. Afortunadament, casos com els de la gimnasta Simone Biles o el jugador de bàsquet Ricky Rubio han estat àmpliament tractats als mitjans de comunicació, cosa que ha permès conscienciar sobre aquests problemes que, abans, es camuflaven sota l’estigma de la bogeria. Qui no ha sentit a parlar, o ha parlat directament, del “boig del poble”? Aquest estigma ha provocat que moltes persones visquessin apartades de la societat, assenyalades no només individualment, sinó també afectant la imatge de les seves famílies.
La salut mental, però, està molt relacionada amb la classe social. Tant Biles com Rubio, gràcies a la seva bona situació econòmica, han pogut rebre l’ajuda necessària i disposar del temps necessari per recuperar-se i tornar a l’elit amb ple rendiment. Van fer públics els seus problemes de salut mental, es van dedicar a la recuperació i van tornar a ser grans atletes, amb el reconeixement dels seus fans i del públic en general, convertint-se en exemples a seguir.
En les seves declaracions als mitjans, Biles descrivia l’impacte de la seva crisi com “el món sencer caient-li al damunt”, mentre que Rubio parlava d’entrar “en un túnel de foscor”. Així, han ajudat a visibilitzar aquests signes d’alerta: la pèrdua de salut mental es va manifestant dia rere dia fins que arriba una situació límit, com la sensació de pes insostenible o la foscor paralitzant.
Aquestes manifestacions d’una crisi de salut mental, però, no són les úniques. De vegades, també apareixen com una sensació de pèrdua de temps, amb la percepció que aquest passa a una velocitat diferent de la que podem seguir, generant angoixa per la manca de productivitat durant el dia i dificultant el descans a la nit.
Les causes de la pèrdua de salut mental són múltiples i variades, i poden ser tant individuals com col·lectives. En el pla personal, elements com la soledat, la baixa autoestima, la pèrdua d’un ésser estimat o l’excés de treball (i l’estrès que això comporta) són factors comuns. L’exigència constant, tant externa com interna, pot portar a un desgast progressiu que el cos acaba expressant a través de sensacions de perill, tremolors o sensació d’ofec, fent necessari aturar-se per recuperar la salut mental i física.
Per a aquest procés de recuperació, es necessiten especialistes, però també suport familiar, comprensió i un temps adequat per a una recuperació sense pressions.
Fa dècades que la salut mental ha anat prenent rellevància, i avui, els trastorns mentals es reconeixen com una malaltia amb dret a atenció mèdica i baixa laboral retribuïda. S’han creat centres especialitzats i s’han integrat professionals en entorns quotidians com les escoles per a la prevenció. També es realitzen conferències per sensibilitzar la població, especialment en l’àmbit públic, amb una clara aposta per a la difusió d’aquesta realitat.
Com a resultat, a les xarxes socials veiem molts joves entre 20 i 35 anys, però també persones de totes les edats, que comparteixen estratègies per gestionar o prevenir aquests problemes: acceptar el propi cos, defensar les pròpies idees, equilibrar la vida laboral i fer exercici físic, entre altres pràctiques que trastoquen la mentalitat de generacions anteriors, que tendien a negar els problemes de salut mental.
En conclusió, hem avançat molt en la visió i la gestió de la salut mental, però encara queda un llarg camí per recórrer. Cal situar la salut mental al centre perquè condiciona, i molt, les nostres vides.
Floren Santos,
Membre de Marea Blanca
