
Cinquanta anys després que els moviments ecologistes i la pressió popular aturessin la construcció d’una ciutat a Gallecs, la lluita a Mollet del Vallès per salvar els espais de salut i de sobirania ciutadana continua. Ni la plataforma “Salvem el Calderí” ni les protestes de nombrosos col·lectius i grups polítics han aconseguit aturar la febre especulativa d’un equip de govern que es manté ancorat en estratègies urbanístiques desenvolupistes típiques dels anys setanta i vuitanta del segle passat.
Amb la recent aprovació d’un POUM més que controvertit, perillen zones verdes com Els Pinetons i El Calderí, els dos últims pulmons periurbans de Mollet. Si el porciolisme barceloní va destruir amb total impunitat el paisatge urbà de gran part de l’Eixample amb remuntes, invasió dels patis d’illa i l’enderroc d’edificis de gran vàlua històrica i arquitectònica, ara el dionisisme molletà vol acabar amb un espai agrícola d’un interès mediambiental de primer ordre. La construcció a El Calderí d’un macrobarri amb un macrocentre comercial i les infraestructures associades és, per dir-ho molt suau, un disbarat ecològic i social que atempta contra la biodiversitat, però també contra la seguretat i la salut públiques de la ciutadania.
Recordem que, segons l’Informe Mundial de la Qualitat de l’Aire de l’any 2023 realitzat per l’empresa suïssa IQAir, la nostra ciutat figurava com la que té la pitjor qualitat de l’aire de tot l’Estat espanyol, amb 16,1 μg/m³ de mitjana anual, triplicant la xifra de partícules en suspensió recomanada per l’OMS. El que està en risc, però, no és només la salut de les persones, sinó també espècies rapinyaires protegides pel DL 2/2008 del 15 d’abril i altres d’interès comunitari (annex I de la Directiva 2009/147/CE, 79/409/CEE), com ara l’enganyapastors. Entre les espècies d’aus amenaçades també es troben l’esparver, el milà o el xoriguer, i, pel que fa als mamífers, l’eriçó.
La raó d’aquesta biodiversitat és que El Calderí és una zona ramadera i agrícola que actua com a connector entre Gallecs i els rius Besòs i Tenes, afluent del primer. El riu Besòs forma part del Pla d’espais d’interès natural (PEIN), aprovat el 1992, i per extensió també s’hauria d’incloure la seva riba, de la qual forma part El Calderí, inclòs en el Catàleg del Paisatge de la regió Metropolitana de Barcelona com a unitat de paisatge de la Plana del Vallès.
Construir a El Calderí, per tant, no només suposa una amenaça real per a la salut dels ciutadans, la fauna i els conreus existents, sinó que implica trencar el corredor verd que enllaça Gallecs amb la serralada prelitoral. Per una banda, es tracta d’un desastre mediambiental de molt més abast que les 35 hectàrees que perillen i, per l’altra, no s’ha tingut en compte que la ciutat no pot suportar un creixement demogràfic que implicaria construir encara més equipaments, a més de la saturació de les xarxes d’abastiment d’aigua potable, sanejament i vies d’accés al nou barri.
Per si tots aquests arguments en contra d’edificar a El Calderí no fossin suficients, s’hi afegeix que és una zona inundable, tal com consta a les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). El centre de Mollet està ple de solars on edificar, a banda dels pisos buits de la banca.
Qui subscriu aquest article és arquitecta i amant de la natura i dels animals, i no s’explica com, per a segons qui, el totxo pot pesar més que l’evidència i el sentit comú. A pocs mesos de la tragèdia de la DANA, els qui ens volen manar no han après la lliçó que no es pot lluitar contra les lleis naturals del cor i de l’univers, que no es pot barrar el pas de l’aigua, tallar el vol de les aus, arrencar els conreus, matar els animals, fer emmalaltir les persones, obstaculitzar la sobirania alimentària i, com deia Estellés, no escoltar la veu del poble.
Mollet diu que NO a la construcció d’El Calderí: el poble ha triat la Vida i el verd de la Llibertat.
Cristina Àlvarez Roig, arquitecta, poeta i lliurepensadora