Durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, l’Estació de França de Barcelona es va convertir en molt més que una terminal ferroviària. Va esdevenir la porta d’entrada a una nova vida per a milers de famílies procedents d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Galícia i altres territoris de l’Estat, que fugien de la pobresa i cercaven una oportunitat de futur.
Cada dia hi arribaven trens plens d’homes, dones i infants amb maletes de cartró, farcells i grans esperances. Deixaven enrere pobles marcats per la manca de feina i arribaven a una Catalunya en plena expansió industrial, on les fàbriques reclamaven mà d’obra. Aquells viatges no representaven només un desplaçament geogràfic; significaven començar de nou, lluny de la família i dels costums de tota una vida.
Molts d’aquells nouvinguts van contribuir de manera decisiva al desenvolupament econòmic de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. Van treballar en la construcció, la indústria, el transport i els serveis, i van participar en el creixement de barris sencers i en la transformació d’una ciutat que es preparava per esdevenir una gran metròpoli. Amb esforç i sacrifici, van construir un futur millor per als seus fills i filles.
La història d’aquella immigració és també una història d’integració. Amb el pas dels anys, molts d’aquells andalusos van fer seva Catalunya sense renunciar als seus orígens. Van enriquir la societat catalana amb la seva cultura, les seves tradicions i el seu treball, i van contribuir a configurar una societat més diversa i plural.
Avui, quan passegem per l’Estació de França, costa imaginar l’emoció, la incertesa i les llàgrimes que es vivien en aquelles andanes. Però recordar aquella etapa és un exercici de memòria col·lectiva. És reconèixer el valor de totes aquelles persones que, amb una maleta a la mà i un futur incert al davant, van ajudar a construir la Catalunya contemporània.
L’Estació de França continua sent un símbol. No només del patrimoni ferroviari de Barcelona, sinó també de les històries de superació, treball i esperança de milers de famílies que van trobar en aquella estació l’inici d’una nova vida.
«Jo vaig arribar a aquesta estació el 31 de desembre, procedent de la província de Granada, concretament del petit poble de Piñar. Vaig viure cinc anys a Montcada i Reixac i, després, cinquanta-cinc anys a Mollet del Vallès.
Avui em sento un català més, sense oblidar mai les meves arrels granadines.
Visca Catalunya i visca Andalusia!»
Antonio López
Regidor de Mollet del Vallès
