Cada cop...que per un pont he passat... experimento dins meu la mateixa percepció. El de sentir els càntics de Circe a l’altre costat, i aquesta curiositat sempre m’ha cridat l’atenció. Veient assedegat el torrent com brolla incessant per sota meu, refent el que he caminat i voltat amb pas ferm o en dubtós peu, i al meu entendre, que el riu està mostrant-me el meu destí, des d’aquell dia que vaig néixer fins a la meva propera fi. Cada dia que agarbero se’m fa més feixuc i etern el pont creuar. Ja no tinc aquella empenta que m’arrossegava a veure què trobar. Doncs ja se que m’espera per rebre el seu òbol, un vell conegut enfadat, per travessar el riu amb la seva barca per últim cop a l’altre costat. Doncs a mi, com a aquest ufanós riu, el temps no ens passa en va. I després d’un postrem pont creuar, també tinc que desembarcar. Desapareixent dintre del immens i desmesurat oceà, on sapigueu indefugibles que a tots un dia ens acollirà
Raul Rivas Talarn
