No acabo d’entendre bé la cambrera. Diu que va estar més de dues hores en conversa amb una amiga que és arqueòloga, i que va dedicar-se a explicar-li el tema. No copso el que em diu del gènere, que ella no redueix a la masculinitat i la feminitat sinó que introdueix matisos que se m’escapen. La distinció entre gènere i sexe. Li manquen paraules i de vegades dubta i mira enlaire com si busqués inspiració i ordre. El que em sembla és que ella ho té molt borrós, sense construir, i que potser ho ha entès menys que jo. Li volen les idees, però no les sap lligar fins a fer-ne una xarxa ferma.
*
Compte: consumir mala informació genera falses creences. I les falses creences, sumades, tenen com a resultat una gran mentida. Y una gran mentida és com una gran bola de neu que baixa pel vessant arrasant tot el que s’hi interposa. Inclús la raó i la decència.
*
Sempre hi ha una opció millor, sí. Però també n’hi ha de molt pitjors. Quan hagis decidit, no miris enrera i no facis comptabilitat amb el passat ni els comptes de la vella i guarda al calaix la llibreta.
*
Alguns problemes vénen de parlar més del compte. D’això se’n diu informació gratuïta. En aquests casos val més la discreció que l’excés. Una certa sobrietat sol ser encertada. I no tan sols en aquest afer.
*
Plorar. Dones i homes ploren. Les dones amb més facilitat. Els seus sentiments acostumen a ser més a flor de pell. Són potser més emotives. Però els homes també plorem. Recordo allò que un home va dir a un altre: ets tan trist que ni tan sols ets capaç de plorar. Quan veieu un home o una dona que davant d’una desgràcia romanen sense vessar una llàgrima, silenciosos, absents, aliens, reclosos, segurament estem davant d’un dolor molt profund i insondable. Un dolor diferent.
Miquel Blasi
