T’ho diré així. Si de veritat ho desitges, pren tu la iniciativa. Les coses canvien i encara no ho has comprès. El fingiment i l’ajornament han caducat. Gosa, atreveix-te, planta cara. Això de nedar i guardar la roba, esperar que sigui la circumstància qui faci el primer pas és ja, ara mateix, un anacronisme. No esperis cap senyal de l’astròleg. Si tu vols, fes. Cada dia que calles, temps perdut, temps de descompte, temps esvaït. No esperis més a Godot, no vindrà. Digues tu.
*
Escric de tant en tant en un blog. Privat però de lliure accés. Agradable. Però em resulta de vegades sorprenent la predisposició d’algunes persones a sentir-se ofeses. Sentir: és la paraula clau i traïdora. Una ironia, un comentari irrellevant, un apunt, un argument, són interpretats com una ofensa, una burla, un greuge. I sovint, l’ofensa només és a la ment sensible de l’ofès. Pell fina, diuen, paper de fumar. Suspicàcia, recel i malfiança són fills de la mateixa mare: el malestar gratuït. Ha de ser difícil viure així, una víctima propiciatòria i vocacional.
*
Ara, el parc, camí de la biblioteca, va agafant els colors que m’hi agraden. No trigarà l’estora de fulles grogues, roges i torrades. També l’olor, dolça, de la vegetació que es descompon. La tardor és un magma de colors calents. Pintors s’hi han inspirat i n’han deixat constància en un llenç tardorenc. Aquest petit parc només és una mostra, mínima, anecdòtica. La tardor m’agrada, a pesar que potser, en algun moment, és trista. Però en aquesta tristor hi ha part de la seva bellesa.
*
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra. Hauré de preguntar quantes ensopegades calen perquè et retirin el carnet per punts i t’hagis de tornar a examinar. Segurament ja els he perduts tots. I no sé si passaria l’examen.
*
Que no ens passi la vida esperant temps nous, diu el poeta. I afegeix: la seguretat de saber-me capaç per a alguna cosa millor, em va posar a les mans la postergació, que al cap i a la fi és una arma terrible i suïcida.
*
Dia de Tots els Sants: records i flors.
Miquel Blasi
