Ningú no ha vist mai la senyora Choiseul plorar en públic. Un deshonor, una vanitat, narcisisme, pensa. Les llàgrimes, en privat, diu. El dolor fondo és mut. Així va ser educada. Ni tan sols a l’enterrament d’en Gerard a qui tant va estimar tota la vida, des del primer fins l’últim instant. Un únic i gran amor. Ara, de tant en tant, obre la vella capsa de fusta d’acàcia on ell guardava curosament les estilogràfiques i els tinters. Flaire de tinta i resina. Mai no va veure aquell metge alt, bondadós, tranquil i intel.ligent escriure amb altra cosa que no fos una d’aquelles plomes que ell qualificava d’amants nobles, fidels i fiables. La raó secreta de l’amor profund de la senyora Choiseul pel seu espós era només una: l’estimava tant perquè ell era exactament així, i no d’una altra manera.
**
La Maria es va arreglar amb cura. Una cita. Una altra. Perfecta i curosament maquillada, amb aquell cabell castany amb reflexos rossos fins a l’espatlla, havia triat la roba amb deteniment. Finalment, i després d’emprovar-se unes quantes peces i combinacions, la camisa blanca amb un no, dos botons descordats, un collaret de bones majòriques i les arracades amb perles escastades en plata que penjaven gràcils dels seus lòbuls. La faldilla fosca ajustada, amb un tall discret que arribava més amunt del genoll. Un perfum d’aroma floral amb unes lleus notes de fusta i ametlla amarga. Una bossa de mà nacarada amb estris de tocador. Un taxi. Un neguit. Un potser. En arribar al lloc de la cita, un home d’ulls tristos amb xandall. Aquesta vegada, tampoc.
**
La pluja suau sobre el tendal vermell. La cadència és regular i dolça. Migdia. No fa fred. Ningú a la terrassa del cafè. Una dona passa amb pressa per la plaça deserta, paraigua de colors sota el cel gris amb alguns estrips de plom i fum. Els reguerols, previsibles, van a parar a les reixes dels desaigües, boques assedegades. Les portes ogivals de la farmàcia són tancades i el silenci és gairebé total.
No tinc pressa, res no m’espera, res no és urgent, res no importa gaire. Escric una mica, parlo amb la cambrera: el temps, és clar. No sóc un místic. No medito, no en sé. No crec en gaire coses. Només un home usual una mica perplex que sovint bada. Un home que una tarda d’estiu també va ser feliç en una caleta eivissenca. Aquell so: el de les onades dòcils llepant la platja, l’horabaixa i un llibre de la sèrie negra amb cobertes grogues obert sobre la sorra.
Miquel Blasi
