L’església és buida: el silenci. El bon lladre s’asseu al banc de fusta que hi ha just al davant del Jesús crucificat. El mira una llarga estona i no pot evitar compartir durant uns instants la seva soledat: la corona d’espines, joncs per a la humiliació, les mans i els peus travessats pels claus, les gotes de sang que en vessen, la mirada resignada d’un home que ha acceptat la seva sort. I la creu que va arrossegar sobre l’esquena trèmula i flagel.lada, sota les fuetades dels soldats que criden: la burla. Les dones que ploren. La turba que demanava el sacrifici i el prefecte indolent i complaent que se’n renta les mans. Per què m’has abandonat. Rere, se sent el grinyol de la porta. Algú entra. Sabates de dona, taloneig femení, passes que ressonen, els vitralls filtren la llum. És ella. Petó de Judes.
**
En Max és un cirurgià de pols ferm i tall precís. Pacient i tranquil, coneixedor exacte de l’anatomia humana, de reacció ràpida i eficaç davant qualsevol eventualitat. Domina el quiròfan i té l’admiració de l’equip humà amb el que habitualment treballa. És un home negre, seriós, alt, amb el cos d’un altleta de mig fons. Un home que desprèn distinció. Músculs elegants, ossos llargs, espatlles fetes per a vestir impecablement roba de bona factura. Té quaranta-sis anys. Viu sol en un apartament confortable del centre. Finestrals amplis des dels quals pot admirar el pas de les estacions al gran parc, quilòmetres de camins, bosc i estanys, els canvis de color de la vegetació, la migració de les aus, la gent que hi passeja, l’aroma de les matinades, les horabaixes rosades, la flaire de l’humus. Oxigen diürn.
És un metge reconegut, famós i de gran prestigi a la professió. Ni una màcula al seu historial. I a més, si la nit de qualsevol dissabte vas, cap a les onze, al Club Havana, us sorprendrà no reconèixer-lo després de la gran metamorfosi. De crisàlide a papallona.
Gaudiràs d’en Max a l’escenari, llargues pestanyes d’artifici, ombres en blau, llavis de carmí furiós, barret coquetament caigut sobre la cella dreta, top de licra lluent, mitges sensuals amb blonda i lligacama. Sabata xarolada de taló alt. Focus que el persegueixen i no el perden. La música que trenca i és aleshores que podreu veure -oh!- l’enèrgica, desafiant, vigorosa i rotunda Liza convertir-se en la reina, la dominatrix absoluta del cabaret. La vida és.
Miquel Blasi
