
Just el primer dia de vacances de Nadal va ploure. Pel carrer sense asfaltar baixaven reguerols d’aigua tèrbola. Fang terrós. El glaç de les petites basses s’havia fos. El gel de la mina, envoltada de falgueres, era prou gruixut per a mantenir-se gairebé intacte. Sota, la vegetació romania quieta, absent. Haurien d’esperar a la primavera i l’estiu per a poder veure els capgrossos que se’ls esmunyien de les mans, llefiscosos, movent la cua com els espermatozoides a la cerca urgent de l’òvul. Els jocs de sempre eren impossibles aquell matí. Cap a les onze, amb impermeables i catiusques, eren tots a la part baixa, fent el que solien fer els dies de pluges abundants quan aquestes cessaven: dissenyar i construir amb pedres, brancam i totxanes esberlades preses i canalitzacions d’aigua, com si fossin precoços enginyers de camins. I després fer rodar els camions bolquets i les màquines excavandores que havien portat de casa. Més tard sortien les noies que s’aplegaven en algun portal, parlaven, reien i saltaven a la corda a la vorera, prop dels nois que, indiferents, seguien fent projectes de pèrits hidrològics. Cap a les dues tornaven a casa. Algun crit de la mare pel fangueig. I aleshores, als televisors, Charlie Brown, l’etern perdedor, i el fantasiós i agredolç Snoopy.
**
Al llarg de la meva vida profesional he tingut centenars i centenars d’alumnes. Incomptables. Entre d’altres, en recordo un: S. Era un noi negre, venia del gran sol africà. Amb un somriure permanent, treballador, bon noi, noble. Hi havia en ell un matís d’innocència profunda, una bondat innata. Suavitat de caràcter. Acabat d’arribar, amb poques setmanes es va guanyar el respecte i l’afecte dels seus companys i professors. Transmetia una serenor alegre, la senzillesa pròpia del qui no té res i no es queixa de la seva sort. Tot li era nou, venia d’un lloc gairebé salvatge i s’ho mirava amb aquells ulls encuriosits, grossos, purs, límpids. Admirablement, no va faltar a l’aula ni un sol dia al llarg dels dos anys que vaig ocupar-me’n.
Sovint parlàvem: havia d’aprendre la nova llengua. Creia en els esperits, com molta gent del seu país. M’explicava que n’hi havia de bons i benèfics, i de dolens, malignes, demoníacs, esperits del mal. Aquí esdevenia seriós, inclús nerviós: calia foragitar-los i no convocar-los mai ni ofendre’ls. Cada esperit tenia un nom i me’ls escrivia i procurva representar-los en una llibreta. Al llarg d’aquells anys va anar creixent entre nosaltres un gran afecte i quan a final del segon curs, amb el graduat a la butxaca, em va dir que marxava per sempre a Alemanya a treballar, vam donar-nos la mà. I potser podrien haver relliscat dues llàgrimes: una seva i una meva. Però no.

**
Munta l’arc per apuntar i la veritat per dir.
Miquel Blasi