La Julie no es cansa de sentir parlar el senyor Durand dels temps que va treballar a l’ambaixada francesa a Saigon abans de l’ocupació. Ell era molt jove aleshores: temps agosarats. Estirada al llit, a la penonbra i en el silenci de l’habitació de l’hotel, mentre els vianants acceleren el pas sota els abrics i el fred, li ho demana una vegada més, com una nena que ha escoltat reiteradament el mateix conte. En ocasions ell inclou una nova anècdota o una dada imprevista que ella agraeix amb un somriure. I és aleshores que ell rememora, no sense un bri de nostàlgia, aquells anys. La seva feina al despatx de l’ambaixada era remetre a la intel.ligència francesa documents confidencials a la direcció general de seguretat exterior a París.
D’aquells dies recorda inevitablement aquella humitat constant, la pel.lícula de suor als rostres, la remor dels ventiladors als sostres, els camps d’arròs negats, els homes i les dones fent-ne la collita, ajupits sota els barrets cònics de ràfia, el color rosat de l’arròs assecant-se al sol, aquells prostíbuls amb olor d’opi i perfums penetrants on aquelles noies tan joves es disputaven les generoses propines de les consumicions; els camps verds, la vegetació exuberant, les pluges denses, el delta del Mekong, aquell laberint de rius, pantans i illes, on hi havia mercats flotants i casalots envoltats d’arrossals.
La ciutat era aleshores una urbs desbordant, viva, acolorida, d’una activitat frenètica. Una ciutat de nocturnitat enganxosa, animada, prostibulària i de vegades perillosa. Abans de la posta de sol, li agradava passejar pels carrers centrals, menjar alguna cosa a les parades de peix fregit i verdures o seure en un bon restaurant amb un bol de sopa de fideus de brou especiat intens, amb pollastre o vedella, i observar aquelles dones menudes que caminaven lleugeres, vestides amb camises llargues i pantalons amples.
I va ser en aquella cocteleria freqüentada per francesos que va conèixer i enamorar-se de la Kim, una noia de bona família, petita, fina, de trets delicats, intel.ligent i culta que parlava un francès excel.lent. Passaven hores, parlaven llargues estones i s’estimaven com animals en zel a l’hotel on ell s’hostatjava, i va ser allà on el senyor Durand li va prometre que quan tornés a París, se l’emportaria, com un regal del destí. Però no va poder ser. Malgrat l’espera i la desesperació, el dia del repatriament, la Kim no va comparèixer. El silenci. Dalt de l’avió encara mirava avall, com si pugués albirar-la entre la gentada.
La seva família s’hi havia oposat dràsticament. En una llarga carta que el senyor Durand va rebre temps després ella li explicava tot: un casament concertat amb l’hereu d’una família rica, prominent, tradicional i de llinatge nobiliari. No res a fer: la força i el poder, la inviolabilitat de les tradicions centenàries, el pes de l’herència i el passat. El senyor Durand no és procliu a l’excés d’enyorança pròpia d’alguns homes de la seva edat, però la Julie sap que, malgrat tants anys després, en alguna cel.la de l’ànima del senyor Durand, encara hi viu la Kim.
Miquel Blasi
