
Gairebé és fosc i s’ha perdut. Comença a fer fred. El bosc és més dens del que havia imaginat. No troba el camí de retorn malgrat que intenta refer les passes. Busca senyals, referents, però la llum és escassa i la lluna, malgrat ésser plena, no penetra entre els arbres i la vegetació atapeïda. Només veu algun fragment de cel de tant en tant. Amb la llanterna ressegueix un tàlveg estret, vorejat de brancam, un sender que podria ser el rastre dibuixat d’alguns animals que el freqüenten. Probablement senglars i les cries. El camí fa baixada i potser duu a algun reguerol on els animals abeuren. Mira el rellotge. Fa més de dues hores que camina. L’olor de la humitat augmenta a mesura que avança, hi ha més falguera i ara veu molsa cada vegada més densa enganxada a les vores d’algun rocall. Sent el xiscle d’una au nocturna a cau d’orella i l’aleteig a un pam del cap. Una òliva o un mussol, potser. No gaire lluny escolta el xipolleix d’alguna bestiola i el rauc insistent de les granotes. Avança i percep la densitat aquosa de l’aire. Quinze minuts i arriba fins la llum difosa sobre l’aigua quieta. La lluna emmirallada. Camina fins la vora de l’estany nodrit de la pluja i alguna mina subterrània. Uns quants metres enllà, una cabana feta amb troncs encaixats gairebé coberts pels entrenusos de les enfiladisses. La porta malmesa i desajustada és oberta. Dins, flaire de florit, alguns animals que amb la llum de la llanterna escapen rabents pels racons foradats. Hi ha una taula de roure corcada i dues cadires amb els seients de vímet gairebé descosits. Sobre l’àmpit de l’ennegrida llar de foc hi ha un llibre. L’agafa. Brut, polsós, vell i atrotinat, un antic exemplar primorosament il.lustrat d’El Petit Príncep.
**
És una dona baixeta i proporcionada, de cabell i ulls clars. Pulcra i educada, té sempre molta cura de la seva presència i no va enlloc si no és en perfecte estat de revista. Té vuitanta-sis anys, pateix un tipus de senilitat i va a l’escola. Fa els deures cada dia, sense falta, amb els llapis de colors, la maquineta rosa de fer punxa i el quadern de pintar. Mai no surt de la ratlla i procura que tot sigui acolorit sense un borrall ni un racó despintat. És prudent, respectuosa i té moltes converses amb els senyors i les senyores del televisor. Els demana consell i no permet que ningú els interrompi o els falti al respecte. Li fan molta companyia i els té gran estima.

Molts dies vénen a veure-la les seves filles. En tenen cura, les pastilles. La cuiden i la mimen. De vegades les coneix, d’altres, no. De vegades somriu, de vegades somica. Però a ella, amb qui més li agrada conversar és amb la senyoreta de la pantalla perquè li parla de moltes coses: volcans i prades, illes i muntanyes, perfums i oceans, cavalls i castells, històries d’amor i desencís, nines i primaveres, princeses i dracs.
Miquel Blasi