Insomni. Ella

No sé si ha estat la princesa lluna que aquesta nit és plena i em vol alguna cosa, o el vent -galtes inflades- que bufa als carrers deserts o poster la cafeïna, visita tan inapropiada. Què és que em desperta en aquesta hora inopinada, ulls oberts sense remei, el llit que em fa fora. No hi ha cap neguit, cap problema imminent, cap inquietud soterrada. I amb la conciència, mare universal de tants insomnis, en pau. Doncs tranquil, calm i perplex esperaré la matinada. I mentretant, segurament llegiré una cosa o altra que es deixi llegir. Són dos quarts de quatre. Paciència, i el rellotge de la cuina: tic, tac.

**

Mentre caminàvem, em va agafar la mà. Sense avisar, sense haver-ho parlat, sense demanar-me permís, sense jo esperar-ho. Me la va agafar amb dolçor, sense mirar-me, en silenci, creuant els seus dits amb els meus. Des que la vaig conèixer al batxillerat sabia dels seus impulsos, de la seva valentia, de la seva alegria i honestedat. Jo mirava la gent amb la sensació que ens observaven: la curiositat i, segur, la tafaneria.

La meva vida era aleshores grisa i des que la vaig conèixer vaig adonar-me que hi havia bellesa i bondat al món. El que cal és que ens preocupem d’allò que ens fa feliços, em deia de vegades. I ella em feia feliç. Sovint la mirava fer: el seu cabell ros eslau, llarg, llis i dens i els seus ulls d’un blau franc, lluminós i profund com el mar que tant estimàvem. I sentia l’orgull de saber-la al meu costat, una mica meva. Alguns matins de diumenge de diaris i revistes o ens allargàvem al llit fins migdia, totes dues abraçades i mandroses.

Miquel Blasi