Escriure. Mirada. Primavera

(Sant Jordi 2022)

?

L’escriptor passa alguns matins intentant equilibrar i modelar frases com si fossin argila, distribuir els pesos i desestimant-les després com un terrisser que esberla els seus atuells. Podria sortir, fer un passeig, però es queda i segueix i això pot suposar que també aquest esforç conté un significat. Hi ha poques coses que fem debades. A la tarda treballarà a l’hort fins que fosquegi: pèsols, pastanagues, enciams, tomàquets. La terra fèrtil i lleument humida a les mans transmetran al seu cos una mena de purificació. Demà matí procurarà la reconciliació amb les paraules.

?

L’observa amb uns ulls que podrien ser els d’un devot. La mirada fixa, quieta, com si ella hi exercís una hipnosi, un embruix, un poder. Però no és un poder vulgar, dissuasori, autoritari. És una altra cosa. Malgrat que ella parla amb algú llunyà, telèfon a la mà, ell no desvia els ulls foscos, petits, profunds, bondadosos. Sembla que no hi ha res més, ningú més, no res que importi. El món a l’entorn és indiferent. Ella estira el braç i diposita la mà damunt del seu cap i l’acarona, passa els seus dits pel cabell curt, negre, pulcre. Ell estira el coll, i és com si una deesa el bressolés, la mà que el conforta, la mà que el calma. Són a la taula del costat, el gos i ella molt a prop. Ell sembla, però no ho és, un gos pigall.

?

Un caprici primaveral: sol i escalfor humida mentre avança pel camí prop del reguerol que flueix musical. Se sent el cant dels pardals dalt dels arbres que voregen el sender. En un revolt, el freixe. Han passat els anys, tants, i recorda pujar-hi àgil, navalla esmolada de caçador a la butxaca, i tallar amb destresa una branca ferma i flexible i fer-ne després un arc amb sedal. Era aleshores un nen i, d’alguna manera, encara ho és.

Miquel Blasi