El silenci és gairebé sepulcral, només l’interromp el cop del tac sobre la bola blanca i el retruc de les caramboles sobre el tapís verd. De tant en tant, petar de dits i un murmuri d’admiració en observar una jugada mestra impensada. Retrocessos, girs imprevistos, tres bandes i, sobretot, no quedar. Alta precisió: moviments que només són al cervell dels dos jugadors, geometria dinàmica i resolutiva. Especulacions discretes dels espectadors a cada tirada. A l’altra banda del vitrall algunes partides d’escacs, domino, naips. I a l’atmosfera, el fum agre de les fàries i del tabac negre. Flaire de cafè. Els tres adolescents miren i aprenen.
**
Aquesta noia jove, fina, vestida amb un pantaló clar i una brusa blanca lleugera i fresca seu cada migdia a la terrassa del cafè. És molt bonica, cabell castany llis, llarg i sedós, ulls afablesz llavis melosos. Parla per telèfon amb veu dolça. Plora sense estridència, d’una manera trista, discreta, ni una paraula més alta que altra. Només algunes llàgrimes. Retrets. I quan la veig i la sento, penso com són de difícils en ocasions les relacions de dos. Suposo que hi haurà conciliació, com tantes altres vegades. I així, en un bucle infinit.
**
Diu el filòsof: mostra’t tal com ets i oblida la indesitjable perfecció.
Miquel Blasi
