Fa un mes que el meu fill ha vingut a viure a casa. Acomodant-nos poc a poc. Hi ha coses que ell mai no comprendrà i n’hi ha que jo mai no comprendré. El cert és que mai no acabem de conèixer l’altre del tot. Ni tan sols en un divan.
Aquest estiu haurà estat una aproximació del que podria ser l’eternitat a l’infern. Com una mena d’avís o d’assaig.
La manera com menja la gent ens diu moltes coses. Inclús sobre el seu erotisme. La bonica noia d’uns trenta-cinc que tinc a la taula del davant menja sense pausa i a gran velocitat, com si hagués passat fam i no hi hagués un demà. Això li fa perdre bona part l’encant. I la suposada finezza.
Aquesta alegria artificial d’algunes persones em molesta i em carrega. L’alegria natural es manifesta d’altres maneres, crec.
Dolor, dolor i dolor persistent ha vingut a fer-me companyia. A les cames, a l’esquena i d’altres. Entomar, acomodar-s’hi, conviure-hi. No hi ha més. Caminar dubtós i compromès.
Que no t’enganyi aquest rostre altiu i silenciós: és timidesa.
El pas del temps i la convivència juguen moltes vegades contra les relacions amoroses. On érem, on som i quant mal ens queda per fer-nos. Però sempre hi ha afortunats.
Home, si comences amb una mentida, no esperis gran cosa ni que torni a confiar en tu.
M. és una dona molt viva, molt llesta, i sap perfectament com portar-te a l’hort. En un principi no la vaig mesurar. Ara la veig venir, amb la seva música i les seves moixaines. Ara bé, mira per ella mateixa, com fa tothom.
Massa bo és dolent, avisa el proverbi.
Miquel Blasi
