Escriure una bona novel.la és un treball de bous. Llaurar i llaurar, un solc rere l’altre. Escriure una gran novel.la només és reservat als bous més grossos i poderosos. És una qüestió de resistència i poder, a banda de talent, és clar.
Escriure una frase feliç, un poema bonic, un text acolorit, és a l’abast de gairebé tothom. Però l’obra d’art perdurable només és a la mà dels prínceps, els aristòcrates de les lletres.
Hi ha homes que mai no tallaran el cordó umbilical amb la mare. I a l’inrevés. Qualsevol dona que se’ls apropi o els pretengui va llesta perquè en molts aspectes, cap dona no estarà mai a l’alçada de la progenitora.
Acabats de fer els seixanta-cinc, penses: bé, ara ja sóc membre del club. No saps ben bé quina mena de club, però un club nou. No es tracta de sentir-se jove o no. Aquesta és una altra qüestió. Es tracta de quelcom més subtil i potser més complex. Ara bé, també hi ha gent afortunadament bàsica.
Sí, els instints, els sentiments i les emocions. D’acord. Però allò que ens distingeix d’un o una ximpanzé és tota la resta, és a dir, la cultura. Cultura en el sentit ample de la paraula. No tan sols un cúmul de coneixements acadèmics. En el sexe passa el mateix. Es va inventar per procrear, pura mecànica. Però nosaltres hi hem afegit quelcom més. Un salt qualitatiu.
Anècdota: tota la meva autoestima se’n va a l’aigüera quan en passar entre un grup d’adolescents que juguen amb una pilota, un diu: “¡cuidado que pasa un abuelo!”.
Miquel Blasi
