M’agrada pensar que si estimes algú, mai no se’n va del tot. Sempre estarà, d’una manera o altra, amb tu. Els éssers estimats mai no desapareixen sense més.
Llegeixo que el costum jueu és que si fas un mal a algú es necessari que li ho compensis, sigui d’una o altra manera. No està mal pensat. En el fons sempre es tracta d’equilibris.
Va caient la nit com un vel, minut a minut. Cada vespre un minut més. Teló de fons als carrers.
Fresqueja. La tardor ve com un bàlsam, atempera com un aftersun després de la platja tòrrida. Calma la pell cremada, estimula i refresca. Perceps més vigor a la gent i que es mou més lleugera, com si s’hagués desprès d’una càrrega feixuga.
Parlem, però voler raonar amb ell és com voler exprémer una pedra. El seu cervell és un paisatge àrid, només hi ha sorra i algun matoll.
Si hi penso, puc tenir més o menys clar el que vull, encara que alguna vegada es fa borrós. Ara bé, el que tinc clar i nítid és el que no vull. I tan important és una cosa com l’altra.
Des de fa temps que procuro mantenir-me al marge de la massa. La massa és cega i entre tots no sumen un cervell. De vegades, però, el preu és una certa soledat.
Si t’ha enganyat una vegada, probablement t’enganyarà més vegades. La confiança s’ha esquerdat. I, sovint, per sempre.
En els temes personals, cada crisi al seu lloc i en el seu moment.
Miquel Blasi