“El que està passant actualment amb l’atenció primària és la crònica d’una mort anunciada” aquesta pessimista expressió està molt present en l’àmbit dels nostres centres de salut ara ja que la pandèmia s’ha donat per superada.
Actualment, la sanitat s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la població, com no podia ser d’altra manera. Però la pregunta que ara ens fem és si la reacció social i dels treballadors no arriba massa tard, ja que recuperar la qualitat que el servei de salut tenia fa 15 anys no serà senzill.
Si ens centrem en l’atenció primària (AP), la porta d’accés al sistema sanitari, i la que utilitzem més sovint la majoria de la població, especialment les persones i els col·lectius més vulnerables, podem veure que ha estat la més penalitzada, segons diuen les estadístiques. Observem amb preocupació, que l’increment de les necessitats sanitàries de la societat (envelliment de la població, maneig de la pandèmia) no s’ha vist acompanyat de les mesures eficaces requerides, sinó més aviat al contrari.La sanitat en general,i l’AP en particular, ha sigut objecte de retallades pressupostaries difícils de justificar. Una nefasta gestió per part dels responsables que ha portat el sistema al desastre, fins fer-lo arribar a un punt de difícil retorn.
Durant els últims 12 anys, la sanitat ha desenvolupat la seva activitat amb pressuposts molt reduïts respecte als estàndards recomanats, i en concret l’AP, la més pròxima al ciutadà,s’ha endut la pitjor part ja que es mou entorn al 15% del total del pressupost destinat a sanitat quan la OMS recomana que s’hi assigni el 25%.
Ara mateix manquen molts professionals, tampoc no hi ha un pla per a cobrir el recanvi generacional, les jubilacions previstes, fet que serà difícil de solucionar d’un dia per l’altre. Sense planificació estem avesats al caos, que fins i tot arriba a generar situacions d’enfrontament dels professionals amb els usuaris.
Paral·lelament, s’està desprestigiant els sanitaris que, mal pagats i mal tractats,troben molt millors condicions laboralsexercint a l’estranger.Aquest fet comportarà, més a curt que a llarg termini, que quan es pretengui solucionar el problema amb preses, s’hagin d’incorporar al sistema professionals amb inferior capacitació que la d’aquells que s’han vist obligats a sortir del país.
A més a més les dades mostren com s’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització.Cal recordar que:
-A Catalunya s’està dedicant 1246 € per habitant i any, quan la mitjana del estat es de 1478 €, només Madrid queda per sota amb 1179€ per habitant i any.
-Catalunya és una de les autonomies que menys recursos dedica a l’AP, ocupa el 14è lloc de 17.
-Catalunya és la comunitat que més percentatge de recursos dedica a concerts amb entitats externes (gairebé el triple que la següent que més hi dedica).
Amb aquest panorama, el futur és moltincert.
Les mides que s’haurien de prendre de manera inajornable, entre d’altres, passen per:
-Incrementarel número deprofessionals per habitant
-Millorar les condicions laborals del personal sanitari en general i dels equips assistencials en especial (metges, infermeres, treballadors socials, auxiliars, administratius, etc.) eliminant l’endèmica interinitat del sector (això no va de treure patates del terra).
-Dotar el sistemadels recursos necessaris i adients per a atendre la salut mental, pediatria, fisioteràpia, salut bucodental…
-Crear òrgans de participació ciutadana a on sigui possible defensar els interessos comuns de la salut de les persones i controlar el desviament de diners públics a la sanitat privada. És a dir, crear un sistema de gestió TRANSPARENT.
La societat és la titular del sistema de salut i això significa que hi té drets.Ara cal, amb urgència ,que la ciutadania exigeixi la recuperació del servei que ja teníem i que les privatitzacions dels temps passats es reverteixin. És adir, recuperar un servei públic a on l’especulació no hi tingui cabuda.
Antonio Ibañez Alonso
MEMBRE DE LA MAREA BLANCA DE CATALUNYA
