Tres anys després, el mandat de les grans promeses deixa enrere més pendents que avenços i una ciutadania cada cop més allunyada de la gestió municipal.
Ja fa més de tres anys, al juny del 2023, se celebrava el ple de constitució de la corporació municipal per al mandat 2023-2027. Un mandat que el govern municipal que es va erigir aquell dia va plantejar que seria de grans projectes, d’avenç i de diàleg i participació ciutadana.
A hores d’ara, malauradament, d’aquelles grans intencions que sonaven atractives, refrescants i necessàries, ja podem dir que n’ha quedat ben poc. De fet, ni tan sols l’entrada a mig mandat de Mollet en Comú al govern municipal ha suposat un gran canvi, especialment en àmbits com la participació.
El que sí que podem dir és que sembla que l’accessibilitat serà una de les poques qüestions que s’han abordat amb més contundència, gràcies al PP, que ho va impulsar al ple, i a la regidora Moya, que ho ha desenvolupat.
Tot i això, continuem tenint grans assignatures pendents. L’estampa habitual dels carrers de la ciutat és de sots a la calçada i panots aixecats, malgrat els titulars d’intervencions a la via pública. El nombre de queixes veïnals que rebem per aquests motius és desorbitat i més elevat que mai.
En aquest sentit, les dades de contractació pública no enganyen: aquest mandat s’ha licitat molt poca obra pública. L’any passat pràcticament no es va licitar res i l’Ajuntament té molts contractes sense adjudicar.
Tenim uns plans de reasfaltat i de voreres amb calendaris completament incomplerts des de fa dos anys i ara hi han vist «màgicament una accelerada» que de ben segur no està relacionada amb cap data concreta. Quant trigarà l’Ajuntament a dir que és culpa de la burocràcia?
En els darrers 15 anys, la inversió en via pública ha estat molt baixa, quan és una de les obligacions bàsiques de qualsevol ajuntament. Però el més important, potser, és pensar si aquests plans que s’han fet per pal·liar la situació són realment la solució que cal.
Quin és el model urbà que volem? El que manté una concepció de l’espai públic de fa 50 anys o el que té en compte les noves necessitats?
Sovint sentim a parlar que Mollet viurà una nova transformació gràcies a nous plans urbanístics, però què se’n fa de l’espai públic actual? La regeneració urbana no depèn necessàriament d’aquests plans.
Passa el mateix amb la línia 1 del bus urbà. Cada dia funciona pitjor, però l’Ajuntament afirma als plens municipals que tot va bé i promet millores que no han arribat i que figuren al Pla de Mobilitat Urbana Sostenible, aprovat aquest mandat.
I és que, si parlem de coses que van malament i a pitjor cada dia, Ca n’Arimon és l’altra estrella protagonista. Un centre d’esports municipal que es va construir reduint la mida de les piscines a la mínima expressió i deixant un equipament completament infradimensionat, amb un manteniment que brilla per la seva absència, gràcies a un model de gestió de concessió que no ha funcionat gens bé en 25 anys.
Goteres, paneroles, fusteries en mal estat i màquines velles són la punta de llança d’aquest espai.
Què farà el govern municipal quan acabi la concessió el 2029? Renovar el model sota una cortina de fum i retocs de maquillatge que pal·liaran el problema temporalment o afrontar el problema i apostar per una gestió diferent?
Per últim, la participació pública ha retrocedit fins a nivells mínims. Fer paradetes físiques puntuals mentre es retalla l’espai del Fil directe amb l’alcaldessa de la ràdio i el portal de participació web queda pràcticament oblidat no és un model que puguem recolzar.
Tornem a insistir: calen espais estables en el temps, amb seguiment periòdic i accessibles a tota la ciutadania. Per què és tan difícil si ja vam tenir una petita mostra amb els tallers de barri? Potser qui els va impulsar ja no vol recordar-ne l’existència.
El que tenim ben clar és que, després de tres anys de mandat, hi ha hagut molt poc moviment, molt poca cooperació amb la ciutadania i ara moltes presses per fer allò que porta pendent tres anys.
Un model de gestió que no compartim.
MolletOpina
